Llenguatge del pintor, colors i formes.
I el del músic el so, només el so.
Són tres expressions lliures de normes.
Universals, depenen dels sentits.
Preexistents i naturals, i públics.
Vista i oïda i tot seguit els dits.
Però el llenguatge propi del poeta,
ben altrament, caríssims conveïns,
és de natura singular i estreta.
No val per a tothom, que només val
per als fills entenents d'una contrada,
acordats per un fet nacional.
Convenció inventada per nosaltres,
tan sols nosaltres ens n'aprofitem,
per bé que poden accedir-hi els altres
si n'aprenen el fons i el continent.
I són els mots l'esclat d'aquest llenguatge,
mitjans sensibles del coneixement.
Vehicle intel·lectiu, doncs també ètic,
rebutja el gratuït i l'insensat.
Cerca l'estètic, noli escau l'hermètic.
La paraula deslliura els ignorants,
comencen el amors amb la paraula,
les paraules menyscaben els tirans.
(Així, ¿con preteneu, amic Cirici,
que els lletrats de la nostra latitud
estrafacin dels plàstics el desfici?
Sempre és de nit si el pensament no lluu.
Correu-la com un plagui, pintors, músics.
Al capdavall no feu mal a ningú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada