Hi havia una infermera
blanca i daurada,
amb cara d'àngel dels millors que ens pinten
Somreia sense esclat, quasi severa,
anava carrer avall, dessota acàcies,
abril endins;
mirava el cel amb blaves nines.
I l'amic al costat, mig pas enrera,
que li estrenyia el braç
alhora amb compte i amb afany.
La verge rossa caminava
cap a la feina sense espera,
alada i tensa, mansament esquiva
a la paraula imploradora
del minyó bru i escabellat
que volia frenar-la i retenir-la,
i fer-li entendre ara mateix, aquí,
que ell i ella ho eren tot:
l'aigua i la set, la terra,
el foc i la farina,
l'alè sagrat dels morts,
la vida nova,
la sang del cor
i la follia sempre encaminada
del sol pecat fecund.
"Estimem-nos, Adela!"
Però la noia era infermera
i es feia tard.
Greument enjogassada
en un deure estantís
volava gairebé, desalenada,
cap a la feina,
cadell estòlid, vana maquineta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada